Morir sense causa?

Els recents atemptats terroristes a Barcelona i a Cambrils susciten reaccions afectives ben característiques d’aquestes situacions absurdes i inhumanes: ràbia, impotència, dolor per les víctimes i els familiars, sensació d’inseguretat, desig de castigar els culpables, judicis precipitats i generalitzadors, fruit de prejudicis i odis acumulats… Però la ciutadania també mostra de seguida la dimensió més positiva de l’ésser humà: sensibilitat, generositat, empatia, sentit de fraternitat universal, ponderació en l’anàlisi de les causes, reforç de la convivència en una societat plural i la professionalitat de les forces de seguretat, de les institucions polítiques i dels agents del sistema judicial.

Personalment crec que, en experiències tan dramàtiques com els atacs terroristes a la població civil, totes aquestes paraules van acompanyades de la sensació d’absurd. Resulta lògic que els comentaristes dels medis i els tertulians dels programes televisius subratllin la fragilitat de les societats obertes i plurals, la indefensió davant la barbàrie del fanatisme, la necessitat de reforçar l’estat de dret amb més eficàcia policial encara, l’enduriment del codi penal per a delictes tan greus, la necessitat de resoldre la integració laboral i social dels grups que més poden patir l’exclusió social, l’educació conscient i intensa en els valors de la democràcia, la defensa d’una ètica de mínims compartida per totes les ideologies, etc. Però també caldria aprendre més de la vivència de l’absurd que es fa en moments tan colpidors.

La pèrdua de vides humanes en circumstàncies de violència gratuïta i indiscriminada, i en situació de total indefensió personal i de confiança en la bondat de la convivència social, constitueix un sense-sentit, un absurd. Però també ho és el fet que els terroristes decideixin perdre la seva vida malmetent la dels altres i cercant l’autoimmolació a través de l’acció armada de les forces de seguretat. És cert que els sociòlegs i psicòlegs es consideren capacitats per a indicar  de seguida factors que ajuden a comprendre per què es produeixen aquests absurds: no identificació clara amb la societat d’acollida, fanatització de la mà d’una religió mal entesa, psicopatologies personals emmascarades, manipulació de poders fanàtics aliens a la persona… I, tanmateix, ni milers d’explicacions com aquestes poden dissipar la boira de l’absurd que envolta els casos.

Què podem aprendre, des d’una òptica més filosòfica, de l’experiència de l’absurd amb què les accions terroristes ens colpeixen també a nosaltres a la cara? La dada fonamental a què podem recórrer sembla ser aquesta: els mateixos terroristes moren, paradoxalment, sense causa. Ells, que argüien justament una causa que suposadament legitimava els seus actes! En efecte, resulta absurd esperar que aquestes accions acabin vinclant el món occidental al fanatisme de la gihad: aquí no hi ha causa. Tampoc té cap mena de sentit creure en una divinitat que es complau en la contemplació d’episodis d’autodestrucció de la humanitat: una idea mínimament racional de la religió rebutja que aquí hi hagi cap causa. Finalment, es mostra com a irracional en si, dissonant, desagradable, inescaient, inapropiat, mancat de seny i de lògica, el fet que uns joves, com ha passat a Barcelona i a Cambrils, creguin que el sentit de la vida consisteix a immolar-la matant població civil. La vida està feta per ser viscuda amb sentit, per posar-la al servei d’ideals i valors que dignifiquin la persona i la societat, per construir amb ella contextos humans d’amor, per anar desenvolupant una personalitat equilibrada i feliç, per contribuir a la resolució de les injustícies que hi ha al món, per treballar a favor de la protecció de la biosfera, per tantes i tantes causes nobles que justifiquen un treball constant d’autosuperació, fins i tot heroica si cal.

La naturalesa humana no tolera que l’absurd hagi de ser l’horitzó que defineixi la vida. El dolor que hem sentit ben directament aquests dies sonava, precisament, com un crit de protesta contra l’absurd: per què aquestes morts gratuïtes, sense sentit?, per què una convivència absurdament amenaçada pel terrorisme?, per què unes vides plenes de possibilitats que s’autoimmolen en la bogeria de la matança i la irracionalitat del fanatisme?, per què el sofriment incommensurable dels pares i familiars dels mateixos terroristes?, per què la manipulació injusta de consciències poc madures encara?, per què absurds projectes d’imposició d’una facció religiosa sobre la humanitat? ¿No caldria, doncs, que el dolor d’aquests perquès el convertíssim en eina d’ensenyament per orientar filosòficament la nostra vida personal, la relació amb els altres i el treball a favor de la societat? Contra una vida sense causa, la causa d’una vida amb sentit. Aquest és el lema que m’agradaria aplicar-me a mi mateix. I d’això seria maco esperar que les persones fóssim testimonis.

Joan Ordi Fernández

jordi@xtec.cat

publicat a La Veu de l’Anoia, 25-8-17

Anuncis

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s